HAN PASSAT 15 ANYS
“Han passat 15 anys…”. Amb aquesta frase començava el discurs del director de l’escola en la graduació de la meva filla.
Encara recordo a la meva petita , amb els cabells rinxolats i els seus 3 anyets, caminant il·lusionada cap a la mestre. Ella somreia, i jo tractava de dissimular les meves ganes de plorar. Sabia que se m’havia acabat una etapa, el meu bebè es convertiria en nena, i el sentiment de pèrdua es barrejava amb aquella por de saber, amb certesa, de que aquesta seria una etapa intensa i imparable, que em passaria volant.
15 anys han passat des de aquell dia, però es va repetir la mateixa situació, ella somreia amb orgull, barrejada entre els seus companys de tota una vida, mentre jo tractava d’aguantar, estoicament, les llàgrimes.
Vaig mirar la resta de pares i mares, aquells que vaig conèixer, encara joves, ens les reunions de P-3, quan tots anàvem carregats de dubtes i preguntes. Entrats en els 40 i amb la blancor dels anys coronant els cabells, es notava l’emoció de moment. Però en les seves mirades també vaig veure incredulitat, com si no ens poguéssim creure la rapidesa del pas inexorable del temps. Érem els mateixos, amb un munt de dubtes encara per resoldre.
Els pares i mares no vam poder dedicar-vos cap paraula, fora de les mirades que ho diuen tot però que els joves no veuen. Així que aquí van algunes, en nom de molts pares i mares:
Nois i noies, ara sí, el temps és tot vostre, vosaltres decidiu. Per escollir un camí, haureu de renunciar a molts, i dubtareu, però si feu allò que us agrada, us sentireu millor. Visqueu amb intenció, amb intensitat… i si algú us diu que el camí serà difícil, contesteu que esteu preparats per saltar totes les pedres del camí. I no us queixeu, que la queixa paralitza, i el món us necessita il·lusionats i valents.
Cristina Gutiérrez, mare de l’Alexandra Borja. La Vanguardia a 9 de juny de 2013. http://issuu.com/