En el treball de final de curs de l’assginatura de teatre del Batxillerat Artístic-Escènic, la Ginebra Doz en parla del bullying. I així ha escenificat aquest tema, amb sensibilitat i alhora duresa:
TRANSCRIPCIÓ DEL MONÒLEG
Fugir. Sempre m’han dit que mai és la solució, però, sincerament, arribats a aquest punt, no se m’acudeix res més. Amb això no vull que us sentiu culpables, és només perquè entengueu els meus motius. El millor que podríeu fer és oblidar-me.
Fa temps que vaig aprendre a controlar-me, que abans de fer les coses les havia de pensar dues vegades. No podia donar-los cap motiu perquè es fixessin en mi. No podia equivocar-me, podien pensar malament de mi. Havia de passar desapercebuda per poder sobreviure a l’institut. Aquí és on em vaig equivocar, no? Intentar ser invisible és el que els motiva més, i com més demostris el mal que et fan, més es divertiran. Però, no sé com, vaig aconseguir sobreviure a això. Després, vaig començar a tenir menys importància que una formiga, ja ningú em dirigia la paraula. I, simplement, vaig desaparèixer de les seves vides, era com un objecte més que a vegades utilitzaven. I aquí va començar tot. Vaig deixar de ser l’adolescent que era. Ja no vivia com a tal. Em vaig adonar que al llarg de la vida no he acumulat experiències. Realment, no he viscut. Soc invisible i prescindible.
És per això que he decidit fer un favor a tothom i desaparèixer d’una vegada per totes. No estigueu tristos, la meva vida ja no era res.
Amb tot l’amor que puc reunir,
Evan