L’Olga García (Dosrius, 1992) és una jugadora de futbol professional que va estudiar al Ginebró des dels 3 anys fins a batxillerat. Ha jugat en els clubs més importants del país i en la selecció absoluta, i parlem amb ella de la seva trajectòria i del paper de la dona en l’esport.

A Instagram, la trobareu a @olga_garcia11

EG: Des de quan et dediques al futbol professional?

OG: Vaig entrar al Barça l’any 2003, després d’haver jugat a futbol 7 a la Penya Blanc i Blava de la Roca, i a futbol sala a Mataró.  Al Barça vaig estar-hi fins al 2014, em van cedir 2 anys al Llevant, i després vaig tornar al club blaugrana.  Al 2016 vaig fitxar per l’Atlètic de Madrid, i des de la temporada 19-20 estic jugant al Dux Logroño.  Sóc afortunada perquè he jugat en els 3 grans clubs de futbol femení del país, i també en la selecció absoluta amb les millores jugadores d’Espanya.

EG: Per què vas fitxar pel Logroño?

OG: El Dux Logroño tenia un projecte molt ambiciós, però la primera temporada vaig patir una lesió en els primers partits de lliga. L’equip va acabar baixant de categoria i es va haver de reestructurar. Jo vaig prendre la decisió de quedar-me i donar exemple perquè altres companyes fessin el mateix, per poder lluitar novament per l’ascens. I actualment estem a 3 punts de les liders.

EG: Com us va afectar la pandèmia?

OG: Quan tot va començar, la lliga va quedar aturada i havíem d’entrenar des de casa. El club ens fa facilitar material (peses, una bici estàtica, etc.) i jo em vaig poder organitzar bé perquè tinc un pis gran i visc només amb la meva parella. Altres companyes que comparteixen pis o estaven en apartaments més petits, no ho tenien tan fàcil.

EG: Com és el teu dia a dia com a professional de l’esport?

OG Cada dia al matí entrenem i també fem sessions de fisioterapeuta o visites mèdiques, si fa falta. La resta del dia, l’aprofito per estudiar. Ara tinc 29 anys i espero poder jugar encara uns quants anys més, però també sóc conscient que m’he de preparar per al futur.  Per això estic estudiant la carrera de Ciències de l’Activitat Física i la Salut, m’he tret el nivell 1 i 2 d’entrenador i estic fent un màster de scouting.  A més, espero que valors que tinc molt interioritzats gràcies al futbol com el treball en equip, l’esforç i el companyerisme, m’ajudin en el futur.

EG: Com compagines feina i estudis?

OG: Vaig estudiar batxillerat social al Ginebró, i el fet de ser jugadora internacional a la categoria sub-19 em va permetre accedir a la carrera universitària amb un 5 de nota. Com que estic acreditada com a esportista d’elit pel Consejo Superior de Deportes, em puc acollir a mesures flexibilitzadores i estudiar a distància. La veritat és que és una mica solitari, per exemple és complicat participar en treballs de grup. Però des de la covid tot està més adaptat.

Quan vaig començar la carrera ja estava al Barça i, per tant, sempre ho he hagut de compaginar. Estic fent 4 assignatures l’any i per això la carrera se m’allarga molt, però ja estic a l’últim curs!

EG: Creus que l’esport femení ha evolucionat?

OG: I tant que ha canviat, ara tenim molta més visibilitat.  I això ajuda a la comprensió i al respecte. Quan jo era petita, hi havia nens que s’enfadaven i no entenien que una nena pogués jugar més bé que ells. I en canvi, jo el que no entenia era que se n’enfadessin perquè jo ho feia millor!

Ara tant nens com nenes tenen més referents. Sovint hi ha nenes que em diuen “t’hem vist a la tele” i això ajuda a normalitzar l’esport femení d’alt nivell. Penso que els nens ja tenen més integrat que una nena pugui fer-ho més bé que ells, i alhora hi ha menys enveja i més companyerisme entre noies.

EG: Des dels equips professionals, es potencia el paper de la dona en l’esport?

OG: Quan jugava a l’Atlètic de Madrid, tenien un conveni perquè les jugadores anéssim a les escoles i participéssim en un projecte d’integració o féssim alguna activitat, per exemple el dia de la dona.

A títol personal, de vegades rebo missatges d’estudiants que volen parlar amb mi pel seu treball de recerca. I és una oportunitat perquè et coneguin millor, ja que moltes vegades només tenen la perspectiva que els hi donen les xarxes socials del que significa ser futbolista professional.

EG: Creus que l’expressió “igualtat de gènere” és adequada?

OG: Penso que aquesta expressió, al menys en l’àmbit esportiu, no s’està enfocant bé.  Hem de ser conscients de l’oferta i la demanda, i que si el futbol masculí genera més expectació, és lògic que cobrin més diners.  Això sí, cal assentar unes bases. Per exemple un sou digne, seguretat social i privada, poder cotitzar… en definitiva, poder comptar amb unes infraestructures i un conveni col·lectiu que ens garanteixi una situació laboral raonable a les esportistes professionals.

EG: Et consideres una privilegiada?

OG: I tant, sóc privilegiada perquè puc viure del que m’agrada, independentment del reconeixement o dels títols que he guanyat. A més, gràcies al futbol he conegut la meva millor amiga -la portera del Barça-, he pogut viatjar per tot el món, m’he enriquit coneixent companyes de molts països i cultures diferents…

Tot i que també m’he perdut coses, està clar. Per exemple, tinc molt bons records del Ginebró i encara tinc contacte amb els amics, però els veig poc, i quan feien escapades com una esquiada a Andorra, jo no podia anar-hi… Però no ho canviaria per res. Tot el que he sacrificat, ara té un sentit i m’ha permès viure experiències úniques!

EG: Moltes gràcies Olga, i molta sort en tot el que et depari el futur!