Confi(n)ats: El blog d’un pare de l’escola

El Xavi de Pablo comparteix amb nosaltres tres articles que ha escrit al seu blog www.xavidepablo.cat durant el confinament. Ha coincidit que l’aniversari del Nil i de la Martina han estat en aquesta època, i per això s’han hagut de reinventar una mica!

Per si demà no surt el sol

Novè dia de confinament i un nou matí per començar. Em llevo amb la mateixa estranya sensació que ahir … és un malson? Malauradament la resposta torna a ser que no. Poc amant de les rutines, malgrat la importància que donem avui en dia a la transmissió dels hàbits, no m’acostumo a una situació que em sembla completament surrealista. Amb els pronòstics més optimistes, els quinze dies inicials es traduiran en un mes i mig com a mínim i es farà feixuc, molt feixuc. Però al capdavall, només ens estan demanant que no sortim de casa. Tampoc és tan difícil! Aprofitaré aquests dies per estar amb els meus fills fent allò que mai podem fer, dedicant temps a parlar de tot i rumiant en quina merda de món els estem deixant.

Recordo les batalletes de l’avi Magí. Fora de casa, lluny de la seva gent …. i amb la incertesa de no saber què havia passat amb els seus éssers estimats. Allò sí que havia de ser dur per força, però reconec que la meva arrogància juvenil se n’enfotia per dins. Ara puc comprendre millor aquell caràcter de lluita forjat per la guerra.

I és que el que havia de ser una simple grip s’ha convertit en una pandèmia que marcarà les nostres vides per sempre més. Ja res tornarà a ser igual, n’hem de ser conscients. Les seqüeles seran imprevisibles i el dany social terrible. M’envaeix aquella sensació que potser, un cop més, no podré acomiadar-me d’algú a qui estimo.

Atònit i perplex quan veig gent que es passa pel forro totes les advertències posant en risc la nostra vida, la vida de tots. Indignat per aquesta irresponsabilitat i manca de solidaritat, que gosa ignorar la dramàtica situació límit que estem vivint a tots els hospitals del país. Grans professionals, alguns bons amics, exposats i deixant-se la pell, sense pensar en res més que fer el que millor saben fer, salvar vides. Sou herois.

El sol ja s’ha post. Tanco els ulls amb la intenció d’agafar forces per continuar el desè dia. Somio que arribi aquell dia en què ens puguem tornar a abraçar, a fer-nos petons, a retrobar-me amb la meva gent, en què tot torni a ser normal. El dia en què tot haurà quedat enrere i haurem recuperat la llibertat. Espero que amb l’alt preu que haurem pagat serveixi, si més no, perquè n’aprenguem la lliçó. Lluitarem junts i guanyarem junts! (O això espero).

El setzè dia

Obro la finestra dels records i contemplo recolzat a l’ampit, com l’aigua reposa ben quieta en una petita cala solitària encaixada entre roques situada a l’oest de l’illa de Menorca. El sol es pon a l’instant que un veler sembla que vol travessar el sol.

No em conformo a mirar des de terra la ratlla blava a l’horitzó, així que deixem anar amarratges i salpem. Comença el viatge. Platges paradisíaques amb aigües d’intens blau turquesa i sorra blanca … l’escenari perfecte per celebrar quelcom especial. Un viatge que no sabem quan durarà ni a on ens durà, tot està a les teves mans.

I és que malgrat el moment d’excepcionalitat i d’incertesa que estem vivint, avui fa dotze anys que el dia 28 de març és un dia especial per a tots nosaltres, molt especial. Probablement aquest any tocarà celebrar-lo de manera diferent, poc habitual, però no per això pitjor. Ens reinventarem i aprofitarem per celebrar que hi som i que estem junts.

De ben segur que trobaràs a faltar avis, tiets, cosins i, com no, els teus amics i l’absència d’algun regal, però serà una celebració plena de significat, malgrat els seus evidents efectes negatius. Mai hi ha un temps perdut, el que n’hauràs après t’enfortirà per sempre. Percebre allò que resulta nou, estrany, aquella sensació que en realitat necessitem ben poc, de saber que la felicitat està dins d’un mateix …

Perquè quasi sense adonar-nos-en, t’has fet gran Nil, així de cop i volta, però sense perdre gens ni mica la teva essència, la teva generositat, la teva capacitat d’estimar. Per això i molt més t’admiro i estic orgullós de ser el teu pare. El teu somriure és el millor regal. Soc conscient que mai no en sabré prou d’això, de fer de pare, però a canvi tens el meu amor incondicional.

El setzè dia s’acosta al final i el port és cada vegada més petit. Tot s’esvaeix convertint-se en una filera de llums que es barregen amb les últimes escletxes dels raigs del sol, mentre el mar abraça cadascun d’aquest reflexos. Són els colors de la felicitat.

Martina

Escric per recordar coses que no sabia que sabia … i què millor que tornar-ho a fer per parlar de tu. Sovint penso que hi ha moments, que de tan únics semblen irrepetibles, però  avui just fa 5 anys d’aquell 30 de març de 2015, on el cicle es tornava a repetir, i em demostrava altre cop que mai no ho haurem viscut tot, que sempre hi haurà moments pels que mai estarem prou preparats, com el confinament obligat a què estem sotmesos aquests dies, però allò que està succeint és el millor que podem viure, perquè ho estem vivint ara.

Clínica Corachan, pijama verd, nervis a flor de pell … tot igual. La meva aparent experiència per tenir-ho tot controlat pot sucumbir en qualsevol moment. En qüestió de segons, de minuts, la meva vida tornarà a canviar, i em seguiré  fent la mateixa pregunta set anys després: en sabré jo, d’això, de fer de pare? La gran diferència aquest cop és que a la sala del costat ens espera un vailet que no pot dissimular una barreja de nervis i emoció, que desconeix que està a punt de descobrir en ell una desproporcionada capacitat d’estimar… el teu germanet Nil.

Deixo que actuï la màgia i només tinc un pensament, vull veure oberts els teus ullets, acaronar-te, sentir el batec accelerat del teu cor. Parlo a la mare per dir-li que tot va bé, just en el moment en què la irrupció d’un plor ens fa adonar que ja estàs aquí.

Et tinc al meu damunt, pell amb pell, en aquell espai estèril que estableix un comportament humà que dista del mundanal enrenou  de la resta del món. Et parlo i tu em mires fixament amb cara de qui és aquest senyor. Em passen tantes coses pel cap que no em surten les paraules. Respiro profund. El silenci és el protagonista i el temps ho sap, el respecta i ho gaudeix, i amb la seva marxa va tenyint el moment  d’una amalgama de colors de felicitat que sembla gairebé impossible.

I avui Martina fas 5 anys! Riallera, presumida, dolça i amb molt molt caràcter. Ens captives amb aquest somriure tan teu que no accepta un no com a resposta. Ens contagies cada dia la teva alegria, amb les teves cançons inventades, els teus balls i les teves interpretacions “teatreres”. Ens dones exemple amb el teu esperit de superació que sembla no tenir sostre…. sempre predisposada a escoltar, a aprendre, a sorprendre’ns , a anar més enllà … estem orgullosos de tu Martina, la nostra princesa, la meva parcerita.

La vida no ha fet més que començar per tu i estic convençut que podràs arribar allà on et proposis. Lluita pels teus somnis  i no et donis mai per vençuda. Allà on no arribis tu, saps que sempre ens tindràs al teu costat.

Segueix dibuixant, experimentant, cantant, ballant, rient, gaudint, a peu, corrent o en bicicleta … però sempre endavant, sense perdre mai aquesta màgia  que et caracteritza. Ets música, tens àngel. Poder compartir aquest  trajecte al vostre costat i aprendre cada dia una micona de tot allò que teniu per ensenyar-me és un autèntic privilegi. Cada instant, cada intent, tot forma part del camí de la vida, la vida que jo vull, poder gaudir de tots aquestes petites coses que em fan sentir viu. No em cal res més, tinc més del que mai hauria pogut arribar a imaginar malgrat vaig perdre massa aviat el que donava sentit a tot. Ara, vosaltres sou el relleu d’aquest tot  i em sento molt afortunat de tenir-vos al meu costat. Ella n’estaria orgullosa. T’estima el teu papi loco.