Confi(n)ats: Recull de contes del confinament

Conte del Confinament

Finalment la pandèmia del coronavirus va arribar a Catalunya, va
anar contaminant pobles, fins i tot els més petits, com el meu; Sta.
Maria de Palautordera. Jo i el meu germà vivíem amb els nostres
pares en una casa molt gran, érem dos adolescents que ens agradava
fer activitats a l’aire lliure, com anar a amb bicicleta, anar a la
platja… Per nosaltres era dur pensar que de fer moltes coses havíem
de passar a no fer-ne cap, els dies anaven passant, però anunciaven
que el confinament s’allargaria. Els meus pares treballaven, ja que en
aquells moments la seva feina era imprescindible. Jo i el meu germà
estàvem tot el dia sols a casa fins al vespre que és quan arribaven els
meus pares.

Una tarda de tempesta vam estar parlant i vam decidir que volíem fer
alguna activitat diferent, ja que es podien fer coses que normalment
no feies. Volíem fer una tenda de campanya a fora al jardí, però per
tal de fer-la necessitàvem troncs, vam decidir que per torns aniríem
al bosc d’amagat i agafaríem el material necessari. Jo vaig ser la
primera en anar al bosc, quan vaig tornar i va anar a meu germà, i
després hi vaig tornar a anar-hi jo, quan per mala sort em vaig topar
amb un cotxe de policia, em vaig intentar amagar, però em van
atrapar. Em van acompanyar a casa i van trucar a la meva mare, la
meva mare enfadada va venir cap a casa. Estava molt enrabiada! Ens
va posar un càstig, i ens va explicar perquè no podíem sortir, tot
seguit va marxar amb un cop de porta.

El meu germà em va mirar em va dir que es sentia responsable
d’aquell desastre i que no em deixaria tornar a fer una cosa així,
perquè en la situació que estàvem no era per fer-ne broma.

Per Clara Cubero

 

Una gran lliçó, aquest confinament

Doncs tot va començar quan jo per avorriment durant aquest confinament vaig començar a xatejar amb un amic d’una amiga meva. Ens vam explicar on vivíem, què fèiem durant el confinament i coses diverses de la nostra vida. Però quan ja portavem uns tres dies parlant me’n vaig cansar perquè era molt pesat. No se’m va acudir cap altra idea que deixar-lo en “vist”. Ell m’anava insistit i insistint, però ja n’estava farta. Fins que va arribar un dia que va parar d’insistir.

Al cap d’unes tres setmanes aproximadament, no sé perquè, em va venir de gust obrir a un altre nen, el millor amic d’un nen que conec. Llavors vam començar a parlar de la nostra vida i coses que ens agradava fer fins que jo li vaig preguntar si tenia o havia tingut nòvia i ell em va respondre que no. Llavors li vaig preguntar si li agradava algú del seu poble i ell em va tornar a respondre que no; seguidament em va dir que potser li agradava jo. Jo en aquell moment em vaig quedar una mica sorpresa perquè com podia ser que li agradés si mai m’havia vist?

Vàrem seguir parlant… fins que ell em va dir: i jo t’agrado? En aquell moment em vaig quedar encara més sorpresa. Vaig respondre-li que esclar que no perquè no el coneixia.

Aleshores em va dir que si volia quedar un dia amb ell després del confinament i vam estar parlant de com podríem quedar i a on. Al dia següent ja no em va parlar fins que em va bloquejar.

En aquell moment em vaig sentir bastant decebuda i a la vegada molt recolzada per les meves amigues. Vam estar reflexionant i pensant tot el que havia passat, però no hi vam trobar un perquè.

Poc després em vaig adonar que “tot torna”, és a dir, que si li fas alguna cosa a algú tard o d’hora la vida t’ho torna, i a vegades més fort perquè puguis aprendre’n. Aquesta ha estat la meva lliçó en aquest confinament.

Per Júlia Casals

 

La meva quarentena

Dia 10: Aquesta quarantena està canviant moltes coses. Per exemple, m’estic aficionant molt a jugar a futbol amb el meu germà. De petits ens agradava jugar-hi, vam anar deixant de fer-ho amb el pas dels anys i, ara que estem confinats, està bé tornar a agafar hàbits antics que havíem oblidat.

Dia 13: Per mi, que això ja s’està allargant una mica massa. Ja em sé de memòria tots els diàlegs de les meves sèries preferides, m’he endreçat l’habitació tants cops que tinc butllofes als dits i he dutxat el meu gos tants cops que fa més olor que una rosa. Ja no sé què més puc fer.

Dia 18: No em paro de barallar amb el meu germà perquè tots dos volem portar les escombraries al contenidor, però, això sí, quan s’acabi aquesta quarantena, cap dels dos les voldrà portar mai més. També discutim per veure qui surt a passejar el gos, però diria que tenim més ganes de sortir de casa nosaltres dos que ell.

Per Agnès Alegret

 

Un canvi radical

Jo caminava, amb el meu gos agafat i ell caminava al meu costat; ara ja no. Estem tancats, tots amb por i preocupats. Miro per la finestra i el carrer està buit, cap cotxe, ningú caminant. Un matí d’un dissabte obro els ulls, penso “què puc fer avui?”, però recordo que no puc sortir. No puc quedar amb les meves amigues, no puc veure els meus cosins, no puc anar a casa de les meves germanes grans, no puc sortir de casa.

Molts dies em ve al cap com serà el dia que pugui sortir, quan pugui quedar amb els meus companys, quan pugui jugar a futbol amb el meu cosí petit, quan pugui anar a l’escola i tornar a veure els meus amics. Aquests dies a casa tancada són estranys; no puc fer totes les coses que feia abans, encara que és cert que ara faig coses que abans no feia.

Hi ha vegades que imagino la tornada, el després de tot. M’imagino que al principi quan tornem serà estrany, tothom se sentirà diferent. Hi haurà molta emoció, tots estarem contents de poder tornar a veure’ns, però no serà igual. Jo m’imagino la tornada. Tots amb mascaretes  i sense poder abraçar-nos ni donar-nos la mà i encara que malgrat que passi el temps això canviï, mai tornarà a ser el mateix que abans. Aquesta crisi ens marcarà.

Per Iris Pitarch

 

El nou planeta Terra

Eren les nou del vespre d’un dissabte del mes de març. El planeta Terra era a punt de canviar. En Nil, tot just s’havia assegut a la taula amb els pares per començar a sopar, mentre la televisió sonava de fons.

-Què sopem?-va preguntar en Nil.

-Alguna cosa grossa passa!-va exclamar el pare mentre apujava el volum de la televisió.

I vet aquí, era l’inici d’una nova manera de viure; els habitants del nou planeta Terra havien de lluitar contra el virus.

L’endemà en Nil pensava què volia dir que calia confinar-se. El món que ell coneixia no parava de moure’s i ara calia parar?

-Mare! I ara què? -Va preguntar en Nil.

Calia deixar de veure els avis, els tiets, els amics, calia quedar-se a casa i prendre unes mesures.

-Nil, estaràs uns dies sense anar a l’escola! – va dir la mare.

Els dies van anar passant i tothom del nou planeta Terra sabia que això no seria per sempre.

En Nil trobava a faltar els amics, calia trobar la manera de veure’ls.

El pare d’en Nil, un informàtic dels més bons que hi ha, li va ensenyar que podia entrar a l’ordinador dels seus amics, fins i tot a l’ordinador de l’escola, que la tecnologia faria que la gent no estigués tan lluny. I així va ser!

Tot es feia darrere una pantalla. Les classes van començar d’una nova forma, parlava amb els professors i amb els companys i es podien veure les cares.

-Pare, la tecnologia ens ha salvat – va dir en Nil.

Van ser uns dies molt intensos que van passar lentament, però amb l’esforç de tothom s’estaven acabant i en Nil estava agraït a la tecnologia.

El virus havia fet molt de mal, havia allunyat a les persones, però el nou planeta Terra estava preparat per fer la distància més curta.

Per Nil Morell Castells

5 dies de confinament

Avui dia 19 d’abril, m’he despertat a les 8h del matí i he anat a donar menjar als gossos. Seguim amb el confinament des de fa exactament 37 dies. D’aqui a 3 dies és el meu aniversari; faré 14 anys. Ara estic fent videoconferència amb la Dúnia, que ja s’ha convertit amb una rutina. Ahir vaig sopar i dormir al sòtano de casa amb les meves germanes i vàrem mirar una pel·lícula; aquests dies estic aprofitant per fer receptes d’esnacs sans, ja que mirem moltes pel·lícules. I a les 20h del vespre, a aplaudir.

Avui dia 20 classe amb videconferència. Ara estic enllestint treballs. No tornarem a l’escola fins al curs que ve, tercer d’ESO. Ja queden 2 dies pel meu aniversari. Ara la Generalitat ha dit que els nens i nenes de 0 a 16 anys podran començar a sortir, amb un adult i protecció. Aquest any hem passat una Setmana Santa diferent, sense anar a Castalldans ni a la muntanya. A mi m’agrada més fer classe amb l’Ipad des de casa, perquè no cal que em desperti tant d’hora. I a les 20h a aplaudir com cada dia.

Avui dia 21. Demà és el meu aniversari. Això alegrarà el confinament. Cada dia em sembla dilluns, perquè encara que estiguem a casa ens hem de llevar d’hora per fer classe. Crec que tot això del confinament general sortirà als llibres d’història.Com que també es parla de la Pesta negra… Ara vaig a fer mitja hora d’esport i després una de les meves “sessions de bellesa generals”, per demà. M’encanta estar amb els gossos, després de tot el dia asseguda fent feina. A les 20h a aplaudir, encara que si plou ningú aplaudirà.

Avui dia 22 ja és el meu aniversari. M’ha felicitat molta gent, amics i família, fins i tots ens han cantat el “moltes felicitats”, ja que també és l’aniversari del Diego. A la nit farem un sopar: pastís de truites, sushi i, hummus i “nachos” que faré jo. Ens feia falta un bon sopar aquests dies. Vindran els avis, ja que vivim al mateix pati; sabem segur que no tenim el Covid-19. M’han regalat uns auriculars bluetooth, encara que arribaran el 4 de maig i molt diners per comprar-me un mòbil. I a les 20h a aplaudir.

Avui dia 23 és el meu primer dia amb 14 anys. També és el sant de l’avi. Li faré algun regal. Estic contenta perquè ahir va ser un dia diferent i bastant guai. Ara vaig a fer classe i després faré el treball d’educació física. Jo crec que està bé aplaudir aquests dies pels de primera línia: infermers, botiguers…però que sempre salven vides i sempre n’hauríem d’estar agraïts. No és que se’m faci avorrit estar tants dies a casa sense sortir, només que és molt repetitiu. Avui estaré tot el dia fent feina del cole i a les 20h a aplaudir.

Per Ona Obradó

Qualsevol oportunitat val la pena

Durant la setmana, ja anàvem sentint a les notícies que el virus provinent de la Xina començava a arribar a Catalunya. Va ser llavors, un dijous qualsevol, que de la Generalitat va arribar un missatge dient que hauríem d’estar confinats. Jo, sense saber la durada exacta del confinament, vaig anar descobrint que, estant a casa, hi havia un ventall de possibilitats per preparar el meu futur. El primer dia vaig començar traient les herbes del jardí i podant l’olivera (que no sé pas si sobreviurà). Més tard, vaig descobrir que això em podria ajudar quan fos gran amb la jardineria. Una vegada arreglat el jardí, vaig començar a cuinar i de mica en mica em vaig tornar un professional. També em va tocar fer activitat física dirigida des d’una pantalla (la qual em feia treballar musculatura que ni sabia que existís), i ho vaig aprofitar per si de gran volia ser monitor de fitness. Vaig continuar el confinament construint puzzles com a entreteniment i, després de donar-hi moltes voltes, vaig veure que em podria ser de gran ajuda si en un futur volia ser arquitecte. De tant en tant, a la casa hi feia falta una neteja, així que com a la pel·lícula de “Karate Kid” em vaig passar el dia netejant vidres, traient la pols… i, a poc a poc, vaig anar aprenent tècniques de lluita. Com que els sistemes elèctrics s’utilitzaven molts més cops, vaig aprofitar per ampliar els meus coneixements com a lampista i arreglar tots els desperfectes de la casa. Per últim, les classes no es podien fer com habitualment les fèiem a l’escola, així que els professors van optar per fer videoconferències i d’aquesta manera vaig anar entrant dins del món de la informàtica. Els dies van anar passant fins que el president del Govern va anunciar el final del confinament. De mica en mica, tot va anar tornant a la normalitat i jo, sense adonar-me’n, vaig sortir de casa molt polivalent, com mai ho havia estat.

Per Oriol Pérez

El meu confinament

El 14 de març va començar el confinament. Sincerament per una part estava preocupada pel que podia passar, però per l’altra estava intrigada per saber com aniria aquella situació, de moment, desconeguda. Al principi tots els dies eren igual, em llevava, esmorzava, em dutxava, etc… Tenia tant temps lliure que estava massa avorrida, segurament com la majoria de la gent, però era el que tocava.

Llavors, van començar les classes virtuals i la veritat és que estava una mica preocupada, ja que podia ser un desastre i no sabia si ens podríem entendre gaire bé. Finalment, no va ser tan dolent, i cada dia van millor. Espero que molt aviat ens puguem veure tots en persona.

Vull pensar que quan tornem a la normalitat, quan puguem sortir a més d’un quilòmetre de casa nostra, tot seguirà tal i com ho vam deixar. Sé que això serà difícil perquè no ens recuperarem d’aquest cop tan fàcilment. Serà difícil tornar a l’escola i veure els amics i no poder fer-los una gran abraçada; serà difícil caminar a dos metres dels teus amics al pati, serà difícil portar guants i mascareta tota l’estona, serà difícil no poder abraçar els teus cosins després de mesos sense veure’ls. La llista podria ser molt llarga. L’únic que puc dir és que espero que això no duri tant com tots pensem.

Per Judith Pitarch

Els comentaris estan tancats.