Con(f)inats: Pensaments d’una mare

Portem ja dos mesos confinats a casa. Portem dos mesos des que el nostre dia a dia va fer un tomb abrupte. Portem dos mesos aprenent una lliçó tan inesperada com necessària, ara ho sabem. Els recursos descoberts durant aquest temps estan sent molts, i el que sí que és cert és que està sortint el millor i el pitjor de cadascú de nosaltres.

Des del punt de vista d’una mare d’un nen/noi pre-adolescent, opino que el nostre sistema educatiu ens ofereix cada dia un munt de valors, i més encara si tens el privilegi de formar part de la família de l’Escola Ginebró! Objectius lloables com fer del sistema educatiu un mecanisme igualador i exercir d’ascensor social, però també ens estableix un marc rígid, frenètic, amb esperances i frustracions contraposades. No és l’escola, és el sistema, també ho sabem.

Us exposaré una cosa bona i una de no tan bona que penso que ens ha aportat el confinament. En la meva opinió, la bona, la més bona, ha estat l’oportunitat d’aturar-nos tots, grans i petits. El nombre de classes s’ha reduït, les jornades s’han relaxat i la pressió generada per l’esperit competitiu no ha tingut tant espai entre els nois i noies. Ha permès que cadascun d’ells i elles brillin per si sols, se sentin els protagonistes de la seva història. La desigualtat s’ha convertit en singularitat, i això alguns ho han rebut com una meravellosa oportunitat.
Ha sortit el millor de cadascú!

La part no tan bona la conceptualitzo en l’homogeneïtat que justament l’escola tendia a impulsar, perquè ha desaparegut. Les mancances fins ara mig invisibilitzades també han desaparegut. Alguns/nes nois/noies també s’han sentit protagonistas, però en aquest cas de la falta d’harmonia familiar, de la falta d’acompanyament, de la falta de suport que el grup classe-mestre-escola els feia sentir protegits. Ha sortit el pitjor de cadascú…

El que sí que és absolutament cert és que qui diu que aquest curs està perdut?? Aquest curs ens ha permès aprofundir en un munt de recursos: paciència, autogestió, responsabilitat, capacitats tècniques, esperit crític, empatia, generositat, gestió de la por i la frustració, aprendre a trobar a faltar….i tot això ens ajuda a anar per la vida.

Us convido a aprofitar l’aturada per pensar, sentir i aprendre! Gràcies per l’oportunitat i una abraçada molt forta!!

Per Antònia Martínez i Ginesta

 

Con(f)inats: les primeres sortides

Així han viscut les nostres alumnes d’ESO 4 les primeres sortides al carrer des que va començar el confinament:

Continuaré caminant

Després d’estar a casa durant pràcticament dos mesos sencers vaig poder sortir al carrer, amb unes ganes grandioses de veure món i de passejar fins que les cames ja no em funcionéssin més. Vaig sentir una sensació molt estranya: llibertat i solitud a la vegada. Tenia ganes de córrer, moure’m i saltar, i a la vegada ganes de quedar-me quieta i contemplar la bellesa dels carrers de Sant Esteve. La sensació de llibertat és inexpressable, no es pot descriure. Senzillament sents que no pertanys a cap lloc ni ningú et domina. Sents que el món és de tots i el meu poble són unes mans que m’acullen i em fan sentir com a casa.

Vaig sortir sola. Tant de temps sense estar-ho acaba fent que oblidis la bona sensació que això comporta. A vegades val més sortir a passejar i a pensar que no a fer rebombori. Els meus pares no volien que sortís amb ningú més, ja que com que la meva mare té la farmàcia de Sant Esteve diu que nosaltres tenim moltes més probabilitats de contagiar o de contraure el virus. No tinc més remei que esperar fins que el govern deixi sortir a tothom amb normalitat. Mentrestant, continuaré caminant pel meu compte i respirant la petita brisa que corre pels carrers de Sant Esteve.

Per Mariona de la Varga

 

El primer dia que surto 

Mai hauria pensat que podria arribar a sentir nervis i emoció al sortir de casa. Normalment hauria rumiat alguna bona excusa per no haver de canviar-me i anar a fer encàrrecs, però aquest cop en sortir pel centre del meu poble tot i tenir-lo molt vist, caminava lentament per tenir temps d’observar-ho tot com si fos la primera vegada. Els balcons, els carrers buits, moltes botigues amb les persianes abaixades, els ulls de la poca gent que em vaig creuar, ben tapats, les cases silencioses i tranquil·les… semblava que estigués en un lloc prohibit i que estigués fent alguna cosa dolenta. Tot aquest silenci és molt estrany al centre del meu poble. Això a poc a poc està canviant per fases, que per mi són eternes. Aquests dies ja m’he trobat amb més gent, més soroll i més vida al centre com abans, tot i que no és el mateix, encara.

Aquest virus desconegut i inesperat està fent que valorem més les petites coses.

Per Mariona Buldó