Confi(n)ats: El confinament, un canvi de mirada

Confinament: un canvi de mirada

14 de març: No donis res per fet, de sobte tot pot canviar.
Ahir a l’escola ens van dir que estaríem uns dies sense anar-hi. Me’n vaig alegrar molt; semblaven unes vacances inesperades… una experiència, una aventura, un comiat fins quan?

21 de març: El món es torna petit.
Això d’estar tant de temps tancats a casa comença a avorrir. Començo a trobar a faltar anar a jugar a handbol, anar a l’escola,… Tinc moltes ganes de veure els amics, els trobo molt a faltar. Ara ens hem de rentar molt més les mans, sortim a aplaudir, veiem a gent pel carrer amb mascaretes, veiem i fem coses que abans no fèiem. Sempre tancats, sense poder sortir.

28 de març: Descobrint qui és necessari i qui és imprescindible.
Per fi he fet una videotrucada amb les meves amigues; les trobava tant a faltar! No ens hem explicat gaires coses, però el fet de veure’ns, ens ha donat forces. Portem molts dies convivint amb la família, i sort que ens tenim els uns el altres, que ens recolzem en tot moment. Malgrat hi hagi moments complicats, intensos, ens estem redescobrint.

4 d’abril: L’espai t’ofereix noves oportunitats
Mai havia estat tant temps a casa i gràcies a això he descobert nous usos als espais de casa. Com per exemple: fer petits partits de tennis a la terrassa, fer esport amb materials domèstics, la meva habitació… com un estenedor de roba es pot convertir en un teatre de titelles.

11 d’abril: Una oportunitat per conèixe’m una mica més.
Tants dies a casa m’ha portat a descobrir activitats que abans no em cridaven l’atenció. He cuinat molt, he après a cosir, he millorat la tècnica al dibuix. Mai havia tingut temps per fer-ho; si no fos per que estem confinats no ho hauria provat.

18 d’abril: Donant nous valors… el que és quotidià es torna un privilegi.
He après a valorar les coses que tinc: la família, la salut, tenir menjar a taula, la feina dels pares, la llar, l’escola,… I només em surt dir: “GRÀCIES”.

25 d’abril: El valor de les coses petites.
Avui per fi hem pogut sortir al carrer, a sortir d’aquell entorn on feia tants dies que ens trobàvem i l’aire em sembla nou, tot em sorprèn. Ja ha arribat la primavera i sembla que amb ella una nova manera de fer.

Per Inés Rodelas

 

Confi(n)ats: Missatges dels pares i mares

Ens agrada molt que els pares i mares ens expliqueu com us sentiu, què significa aquesta experiència i com ha pogut apropar-vos als vostres fills o com afronteu dificultats de convivència…

Doodle del confinament

Aquest és el doodle de la Céline Gayet, que es va animar a fer l’activitat que la Susana va proposar als seus fills. Quantes coses podem expressar una sola imatge…!

Missatge d’agraïment

En primer lloc fa dies que ho penso i no sabia com expressar el meu agraïment i admiració de com esteu gestionant el confinament des de l’escola. Estic  molt contenta de tot el que esteu fent pels nostres fills des de casa. Ens ajudeu a les famílies a mantenir els nens actius, motivats i no deixar que caiguin en el desànim de no tenir res a fer. Moltes gràcies i felicitats per l’esforç.

Personalment el confinament amb la Júlia i el seu germà (2 adolescents) està sent complicat  i alhora molt positiu. Aquesta aturada ens ha permès reflexionar, valorar i sobretot compartir moltes estones que abans no teníem. La comunicació ha canviat i ha millorat molt.

Gràcies per tot!

Per Glòria Anton

 

Una oportunitat per apropar-nos als fills

Bona tarda! Soc mare de 2 alumnes del Ginebró…bé ara d’un …ja a punt d’acabar el batxillerat.

Dir-vos que hauríem de mirar tots la part positiva del confinament, ja que del que m’he adonat és que quan els nostres  fills són adolescents difícilment hi ha un espai lliure que puguin dedicar a la familía i ara és una oportunitat molt bonica per gaudir d’aquests  moments tan propers amb els nostres fills i poder compartir moltes més opinions, sentiments, dialogar més…

Penso que aquest confinament ha estat i està sent positiu per a tothom i també per a ells ja que han agafat una dinàmica molt bona i aplicada de treball amb molta més concentració.

Aquest STOP potser era necessari per a la societat i sobretot per al nostre medi ambient. La pena és que els humans no n’aprenem i un cop passat  el confinament potser ens oblidarem de cuidar i mantenir-ho tot més i millor.

Susagna Fernàndez Iglesias

Booktrailers de Sant Jordi

En motiu de la setmana de Sant Jordi, els alumnes de 6è hem estat creant Booktrailers.

Són petits vídeos promocionals dels llibres que els nostre alumnes han escollit per compartir amb la resta de companys i poder fer recomanacions dels que més els han agradat.

La Paula, la Jordina i l’Oriol us explicaran quin llibre us recomanen: Moxie, una noia rebel, El petit príncep i Desastre & Total.

Segur que quedareu atrapats als seus booktrailers, i tindreu ganes de llegir-vos els llibres!

Confi(n)ats: Recull de contes del confinament

Conte del Confinament

Finalment la pandèmia del coronavirus va arribar a Catalunya, va
anar contaminant pobles, fins i tot els més petits, com el meu; Sta.
Maria de Palautordera. Jo i el meu germà vivíem amb els nostres
pares en una casa molt gran, érem dos adolescents que ens agradava
fer activitats a l’aire lliure, com anar a amb bicicleta, anar a la
platja… Per nosaltres era dur pensar que de fer moltes coses havíem
de passar a no fer-ne cap, els dies anaven passant, però anunciaven
que el confinament s’allargaria. Els meus pares treballaven, ja que en
aquells moments la seva feina era imprescindible. Jo i el meu germà
estàvem tot el dia sols a casa fins al vespre que és quan arribaven els
meus pares.

Una tarda de tempesta vam estar parlant i vam decidir que volíem fer
alguna activitat diferent, ja que es podien fer coses que normalment
no feies. Volíem fer una tenda de campanya a fora al jardí, però per
tal de fer-la necessitàvem troncs, vam decidir que per torns aniríem
al bosc d’amagat i agafaríem el material necessari. Jo vaig ser la
primera en anar al bosc, quan vaig tornar i va anar a meu germà, i
després hi vaig tornar a anar-hi jo, quan per mala sort em vaig topar
amb un cotxe de policia, em vaig intentar amagar, però em van
atrapar. Em van acompanyar a casa i van trucar a la meva mare, la
meva mare enfadada va venir cap a casa. Estava molt enrabiada! Ens
va posar un càstig, i ens va explicar perquè no podíem sortir, tot
seguit va marxar amb un cop de porta.

El meu germà em va mirar em va dir que es sentia responsable
d’aquell desastre i que no em deixaria tornar a fer una cosa així,
perquè en la situació que estàvem no era per fer-ne broma.

Per Clara Cubero

 

Una gran lliçó, aquest confinament

Doncs tot va començar quan jo per avorriment durant aquest confinament vaig començar a xatejar amb un amic d’una amiga meva. Ens vam explicar on vivíem, què fèiem durant el confinament i coses diverses de la nostra vida. Però quan ja portavem uns tres dies parlant me’n vaig cansar perquè era molt pesat. No se’m va acudir cap altra idea que deixar-lo en “vist”. Ell m’anava insistit i insistint, però ja n’estava farta. Fins que va arribar un dia que va parar d’insistir.

Al cap d’unes tres setmanes aproximadament, no sé perquè, em va venir de gust obrir a un altre nen, el millor amic d’un nen que conec. Llavors vam començar a parlar de la nostra vida i coses que ens agradava fer fins que jo li vaig preguntar si tenia o havia tingut nòvia i ell em va respondre que no. Llavors li vaig preguntar si li agradava algú del seu poble i ell em va tornar a respondre que no; seguidament em va dir que potser li agradava jo. Jo en aquell moment em vaig quedar una mica sorpresa perquè com podia ser que li agradés si mai m’havia vist?

Vàrem seguir parlant… fins que ell em va dir: i jo t’agrado? En aquell moment em vaig quedar encara més sorpresa. Vaig respondre-li que esclar que no perquè no el coneixia.

Aleshores em va dir que si volia quedar un dia amb ell després del confinament i vam estar parlant de com podríem quedar i a on. Al dia següent ja no em va parlar fins que em va bloquejar.

En aquell moment em vaig sentir bastant decebuda i a la vegada molt recolzada per les meves amigues. Vam estar reflexionant i pensant tot el que havia passat, però no hi vam trobar un perquè.

Poc després em vaig adonar que “tot torna”, és a dir, que si li fas alguna cosa a algú tard o d’hora la vida t’ho torna, i a vegades més fort perquè puguis aprendre’n. Aquesta ha estat la meva lliçó en aquest confinament.

Per Júlia Casals

 

La meva quarentena

Dia 10: Aquesta quarantena està canviant moltes coses. Per exemple, m’estic aficionant molt a jugar a futbol amb el meu germà. De petits ens agradava jugar-hi, vam anar deixant de fer-ho amb el pas dels anys i, ara que estem confinats, està bé tornar a agafar hàbits antics que havíem oblidat.

Dia 13: Per mi, que això ja s’està allargant una mica massa. Ja em sé de memòria tots els diàlegs de les meves sèries preferides, m’he endreçat l’habitació tants cops que tinc butllofes als dits i he dutxat el meu gos tants cops que fa més olor que una rosa. Ja no sé què més puc fer.

Dia 18: No em paro de barallar amb el meu germà perquè tots dos volem portar les escombraries al contenidor, però, això sí, quan s’acabi aquesta quarantena, cap dels dos les voldrà portar mai més. També discutim per veure qui surt a passejar el gos, però diria que tenim més ganes de sortir de casa nosaltres dos que ell.

Per Agnès Alegret

 

Un canvi radical

Jo caminava, amb el meu gos agafat i ell caminava al meu costat; ara ja no. Estem tancats, tots amb por i preocupats. Miro per la finestra i el carrer està buit, cap cotxe, ningú caminant. Un matí d’un dissabte obro els ulls, penso “què puc fer avui?”, però recordo que no puc sortir. No puc quedar amb les meves amigues, no puc veure els meus cosins, no puc anar a casa de les meves germanes grans, no puc sortir de casa.

Molts dies em ve al cap com serà el dia que pugui sortir, quan pugui quedar amb els meus companys, quan pugui jugar a futbol amb el meu cosí petit, quan pugui anar a l’escola i tornar a veure els meus amics. Aquests dies a casa tancada són estranys; no puc fer totes les coses que feia abans, encara que és cert que ara faig coses que abans no feia.

Hi ha vegades que imagino la tornada, el després de tot. M’imagino que al principi quan tornem serà estrany, tothom se sentirà diferent. Hi haurà molta emoció, tots estarem contents de poder tornar a veure’ns, però no serà igual. Jo m’imagino la tornada. Tots amb mascaretes  i sense poder abraçar-nos ni donar-nos la mà i encara que malgrat que passi el temps això canviï, mai tornarà a ser el mateix que abans. Aquesta crisi ens marcarà.

Per Iris Pitarch

 

El nou planeta Terra

Eren les nou del vespre d’un dissabte del mes de març. El planeta Terra era a punt de canviar. En Nil, tot just s’havia assegut a la taula amb els pares per començar a sopar, mentre la televisió sonava de fons.

-Què sopem?-va preguntar en Nil.

-Alguna cosa grossa passa!-va exclamar el pare mentre apujava el volum de la televisió.

I vet aquí, era l’inici d’una nova manera de viure; els habitants del nou planeta Terra havien de lluitar contra el virus.

L’endemà en Nil pensava què volia dir que calia confinar-se. El món que ell coneixia no parava de moure’s i ara calia parar?

-Mare! I ara què? -Va preguntar en Nil.

Calia deixar de veure els avis, els tiets, els amics, calia quedar-se a casa i prendre unes mesures.

-Nil, estaràs uns dies sense anar a l’escola! – va dir la mare.

Els dies van anar passant i tothom del nou planeta Terra sabia que això no seria per sempre.

En Nil trobava a faltar els amics, calia trobar la manera de veure’ls.

El pare d’en Nil, un informàtic dels més bons que hi ha, li va ensenyar que podia entrar a l’ordinador dels seus amics, fins i tot a l’ordinador de l’escola, que la tecnologia faria que la gent no estigués tan lluny. I així va ser!

Tot es feia darrere una pantalla. Les classes van començar d’una nova forma, parlava amb els professors i amb els companys i es podien veure les cares.

-Pare, la tecnologia ens ha salvat – va dir en Nil.

Van ser uns dies molt intensos que van passar lentament, però amb l’esforç de tothom s’estaven acabant i en Nil estava agraït a la tecnologia.

El virus havia fet molt de mal, havia allunyat a les persones, però el nou planeta Terra estava preparat per fer la distància més curta.

Per Nil Morell Castells

5 dies de confinament

Avui dia 19 d’abril, m’he despertat a les 8h del matí i he anat a donar menjar als gossos. Seguim amb el confinament des de fa exactament 37 dies. D’aqui a 3 dies és el meu aniversari; faré 14 anys. Ara estic fent videoconferència amb la Dúnia, que ja s’ha convertit amb una rutina. Ahir vaig sopar i dormir al sòtano de casa amb les meves germanes i vàrem mirar una pel·lícula; aquests dies estic aprofitant per fer receptes d’esnacs sans, ja que mirem moltes pel·lícules. I a les 20h del vespre, a aplaudir.

Avui dia 20 classe amb videconferència. Ara estic enllestint treballs. No tornarem a l’escola fins al curs que ve, tercer d’ESO. Ja queden 2 dies pel meu aniversari. Ara la Generalitat ha dit que els nens i nenes de 0 a 16 anys podran començar a sortir, amb un adult i protecció. Aquest any hem passat una Setmana Santa diferent, sense anar a Castalldans ni a la muntanya. A mi m’agrada més fer classe amb l’Ipad des de casa, perquè no cal que em desperti tant d’hora. I a les 20h a aplaudir com cada dia.

Avui dia 21. Demà és el meu aniversari. Això alegrarà el confinament. Cada dia em sembla dilluns, perquè encara que estiguem a casa ens hem de llevar d’hora per fer classe. Crec que tot això del confinament general sortirà als llibres d’història.Com que també es parla de la Pesta negra… Ara vaig a fer mitja hora d’esport i després una de les meves “sessions de bellesa generals”, per demà. M’encanta estar amb els gossos, després de tot el dia asseguda fent feina. A les 20h a aplaudir, encara que si plou ningú aplaudirà.

Avui dia 22 ja és el meu aniversari. M’ha felicitat molta gent, amics i família, fins i tots ens han cantat el “moltes felicitats”, ja que també és l’aniversari del Diego. A la nit farem un sopar: pastís de truites, sushi i, hummus i “nachos” que faré jo. Ens feia falta un bon sopar aquests dies. Vindran els avis, ja que vivim al mateix pati; sabem segur que no tenim el Covid-19. M’han regalat uns auriculars bluetooth, encara que arribaran el 4 de maig i molt diners per comprar-me un mòbil. I a les 20h a aplaudir.

Avui dia 23 és el meu primer dia amb 14 anys. També és el sant de l’avi. Li faré algun regal. Estic contenta perquè ahir va ser un dia diferent i bastant guai. Ara vaig a fer classe i després faré el treball d’educació física. Jo crec que està bé aplaudir aquests dies pels de primera línia: infermers, botiguers…però que sempre salven vides i sempre n’hauríem d’estar agraïts. No és que se’m faci avorrit estar tants dies a casa sense sortir, només que és molt repetitiu. Avui estaré tot el dia fent feina del cole i a les 20h a aplaudir.

Per Ona Obradó

Qualsevol oportunitat val la pena

Durant la setmana, ja anàvem sentint a les notícies que el virus provinent de la Xina començava a arribar a Catalunya. Va ser llavors, un dijous qualsevol, que de la Generalitat va arribar un missatge dient que hauríem d’estar confinats. Jo, sense saber la durada exacta del confinament, vaig anar descobrint que, estant a casa, hi havia un ventall de possibilitats per preparar el meu futur. El primer dia vaig començar traient les herbes del jardí i podant l’olivera (que no sé pas si sobreviurà). Més tard, vaig descobrir que això em podria ajudar quan fos gran amb la jardineria. Una vegada arreglat el jardí, vaig començar a cuinar i de mica en mica em vaig tornar un professional. També em va tocar fer activitat física dirigida des d’una pantalla (la qual em feia treballar musculatura que ni sabia que existís), i ho vaig aprofitar per si de gran volia ser monitor de fitness. Vaig continuar el confinament construint puzzles com a entreteniment i, després de donar-hi moltes voltes, vaig veure que em podria ser de gran ajuda si en un futur volia ser arquitecte. De tant en tant, a la casa hi feia falta una neteja, així que com a la pel·lícula de “Karate Kid” em vaig passar el dia netejant vidres, traient la pols… i, a poc a poc, vaig anar aprenent tècniques de lluita. Com que els sistemes elèctrics s’utilitzaven molts més cops, vaig aprofitar per ampliar els meus coneixements com a lampista i arreglar tots els desperfectes de la casa. Per últim, les classes no es podien fer com habitualment les fèiem a l’escola, així que els professors van optar per fer videoconferències i d’aquesta manera vaig anar entrant dins del món de la informàtica. Els dies van anar passant fins que el president del Govern va anunciar el final del confinament. De mica en mica, tot va anar tornant a la normalitat i jo, sense adonar-me’n, vaig sortir de casa molt polivalent, com mai ho havia estat.

Per Oriol Pérez

El meu confinament

El 14 de març va començar el confinament. Sincerament per una part estava preocupada pel que podia passar, però per l’altra estava intrigada per saber com aniria aquella situació, de moment, desconeguda. Al principi tots els dies eren igual, em llevava, esmorzava, em dutxava, etc… Tenia tant temps lliure que estava massa avorrida, segurament com la majoria de la gent, però era el que tocava.

Llavors, van començar les classes virtuals i la veritat és que estava una mica preocupada, ja que podia ser un desastre i no sabia si ens podríem entendre gaire bé. Finalment, no va ser tan dolent, i cada dia van millor. Espero que molt aviat ens puguem veure tots en persona.

Vull pensar que quan tornem a la normalitat, quan puguem sortir a més d’un quilòmetre de casa nostra, tot seguirà tal i com ho vam deixar. Sé que això serà difícil perquè no ens recuperarem d’aquest cop tan fàcilment. Serà difícil tornar a l’escola i veure els amics i no poder fer-los una gran abraçada; serà difícil caminar a dos metres dels teus amics al pati, serà difícil portar guants i mascareta tota l’estona, serà difícil no poder abraçar els teus cosins després de mesos sense veure’ls. La llista podria ser molt llarga. L’únic que puc dir és que espero que això no duri tant com tots pensem.

Per Judith Pitarch

Confi(n)ats: Vídeo-diaris i fotos dels nens i nenes

Mireu quina paradeta de Sant Jordi tan xula han muntat la Júlia i en Roger! I quina sort tenir aquest entorn a Llinars per les sortides…!

 

En Nil i la Martina de Pablo ens expliquen com és el seu dia a dia del confinament, amb aquestes fotos i vídeos:

 

I aquest és en Pere Montañà, que està confinat amb la familia. Ens expliquen que ho porta molt bé, esta tranquil i fa molt esport a casa per seguir en forma!

Confi(n)ats: Entrenar per la Marató

He de confessar-vos una cosa: estic emocionat, he sortit a caminar!

Avui a la tarda, després de dinar, he agafat una bossa de caldo Aneto, d’aquelles que fem servir per anar a comprar, l’he omplert de papers i cartrons que tenia acumulats per llençar i just en passar per la porta he engegat el rellotge per registrar l’activitat. Surto a buscar un contenidor, he pensat, però en comptes de girar a l’esquerra com faig sempre he girat a la dreta.

Caminava amb un somriure a la cara, estava content, portava tres dies sense sortir de casa. De tant en tant, mirava el rellotge. Els minuts anaven avançant, de la mateixa manera que quan sortia a entrenar però els metres no, els metres avançaven lentament, però és clar estava caminant i no corrent, com tenia per costum quan engegava el rellotge. I la bossa continuava a les mans.

Quan caminava, pensava que portava set mesos entrenant per aconseguir l’objectiu, amb sessions de gimnàs per enfortir la musculatura i prevenir lesions i amb moltes sessions de running de fins a 30 km! Finalment sortia a caminar i ho feia tranquil·lament pel carrer, sense aglomeracions ni avituallaments, ni tampoc ningú que m’animés des de la banda; de  fet estava sol ben sol, Només em creuava de tant en tant amb algun vianant que havia sortit a passejar el gos o anar a comprar i, per sort, cap cotxe de la policia que em fes acabar la sortida abans d’hora. I jo continuava portant la bossa a les mans buscant el contenidor de paper, la veritat és que ja n’havia passat tres o quatre, però no devien ser els adequats perquè la meva mà ni tan sols es movia per a llençar- la a dins.

Quan finalment he arribat a casa i he parat el rellotge he vist que havia caminat 35 minuts, havia fet poc més de 3 km. No estava cansat, però si molt content; no era ben bé el que estava acostumat a fer, però la sensació de satisfacció en finalitzar era molt gran, potser la mateixa que hauria tingut en finalitzar la marató? Després de tant temps entrenant per assolir un objectiu, n’havia aconseguit un altre, simplement sortir de casa.

Carles Margenat

Confi(n)ats: El blog d’un pare de l’escola

El Xavi de Pablo comparteix amb nosaltres tres articles que ha escrit al seu blog www.xavidepablo.cat durant el confinament. Ha coincidit que l’aniversari del Nil i de la Martina han estat en aquesta època, i per això s’han hagut de reinventar una mica!

Per si demà no surt el sol

Novè dia de confinament i un nou matí per començar. Em llevo amb la mateixa estranya sensació que ahir … és un malson? Malauradament la resposta torna a ser que no. Poc amant de les rutines, malgrat la importància que donem avui en dia a la transmissió dels hàbits, no m’acostumo a una situació que em sembla completament surrealista. Amb els pronòstics més optimistes, els quinze dies inicials es traduiran en un mes i mig com a mínim i es farà feixuc, molt feixuc. Però al capdavall, només ens estan demanant que no sortim de casa. Tampoc és tan difícil! Aprofitaré aquests dies per estar amb els meus fills fent allò que mai podem fer, dedicant temps a parlar de tot i rumiant en quina merda de món els estem deixant.

Recordo les batalletes de l’avi Magí. Fora de casa, lluny de la seva gent …. i amb la incertesa de no saber què havia passat amb els seus éssers estimats. Allò sí que havia de ser dur per força, però reconec que la meva arrogància juvenil se n’enfotia per dins. Ara puc comprendre millor aquell caràcter de lluita forjat per la guerra.

I és que el que havia de ser una simple grip s’ha convertit en una pandèmia que marcarà les nostres vides per sempre més. Ja res tornarà a ser igual, n’hem de ser conscients. Les seqüeles seran imprevisibles i el dany social terrible. M’envaeix aquella sensació que potser, un cop més, no podré acomiadar-me d’algú a qui estimo.

Atònit i perplex quan veig gent que es passa pel forro totes les advertències posant en risc la nostra vida, la vida de tots. Indignat per aquesta irresponsabilitat i manca de solidaritat, que gosa ignorar la dramàtica situació límit que estem vivint a tots els hospitals del país. Grans professionals, alguns bons amics, exposats i deixant-se la pell, sense pensar en res més que fer el que millor saben fer, salvar vides. Sou herois.

El sol ja s’ha post. Tanco els ulls amb la intenció d’agafar forces per continuar el desè dia. Somio que arribi aquell dia en què ens puguem tornar a abraçar, a fer-nos petons, a retrobar-me amb la meva gent, en què tot torni a ser normal. El dia en què tot haurà quedat enrere i haurem recuperat la llibertat. Espero que amb l’alt preu que haurem pagat serveixi, si més no, perquè n’aprenguem la lliçó. Lluitarem junts i guanyarem junts! (O això espero).

El setzè dia

Obro la finestra dels records i contemplo recolzat a l’ampit, com l’aigua reposa ben quieta en una petita cala solitària encaixada entre roques situada a l’oest de l’illa de Menorca. El sol es pon a l’instant que un veler sembla que vol travessar el sol.

No em conformo a mirar des de terra la ratlla blava a l’horitzó, així que deixem anar amarratges i salpem. Comença el viatge. Platges paradisíaques amb aigües d’intens blau turquesa i sorra blanca … l’escenari perfecte per celebrar quelcom especial. Un viatge que no sabem quan durarà ni a on ens durà, tot està a les teves mans.

I és que malgrat el moment d’excepcionalitat i d’incertesa que estem vivint, avui fa dotze anys que el dia 28 de març és un dia especial per a tots nosaltres, molt especial. Probablement aquest any tocarà celebrar-lo de manera diferent, poc habitual, però no per això pitjor. Ens reinventarem i aprofitarem per celebrar que hi som i que estem junts.

De ben segur que trobaràs a faltar avis, tiets, cosins i, com no, els teus amics i l’absència d’algun regal, però serà una celebració plena de significat, malgrat els seus evidents efectes negatius. Mai hi ha un temps perdut, el que n’hauràs après t’enfortirà per sempre. Percebre allò que resulta nou, estrany, aquella sensació que en realitat necessitem ben poc, de saber que la felicitat està dins d’un mateix …

Perquè quasi sense adonar-nos-en, t’has fet gran Nil, així de cop i volta, però sense perdre gens ni mica la teva essència, la teva generositat, la teva capacitat d’estimar. Per això i molt més t’admiro i estic orgullós de ser el teu pare. El teu somriure és el millor regal. Soc conscient que mai no en sabré prou d’això, de fer de pare, però a canvi tens el meu amor incondicional.

El setzè dia s’acosta al final i el port és cada vegada més petit. Tot s’esvaeix convertint-se en una filera de llums que es barregen amb les últimes escletxes dels raigs del sol, mentre el mar abraça cadascun d’aquest reflexos. Són els colors de la felicitat.

Martina

Escric per recordar coses que no sabia que sabia … i què millor que tornar-ho a fer per parlar de tu. Sovint penso que hi ha moments, que de tan únics semblen irrepetibles, però  avui just fa 5 anys d’aquell 30 de març de 2015, on el cicle es tornava a repetir, i em demostrava altre cop que mai no ho haurem viscut tot, que sempre hi haurà moments pels que mai estarem prou preparats, com el confinament obligat a què estem sotmesos aquests dies, però allò que està succeint és el millor que podem viure, perquè ho estem vivint ara.

Clínica Corachan, pijama verd, nervis a flor de pell … tot igual. La meva aparent experiència per tenir-ho tot controlat pot sucumbir en qualsevol moment. En qüestió de segons, de minuts, la meva vida tornarà a canviar, i em seguiré  fent la mateixa pregunta set anys després: en sabré jo, d’això, de fer de pare? La gran diferència aquest cop és que a la sala del costat ens espera un vailet que no pot dissimular una barreja de nervis i emoció, que desconeix que està a punt de descobrir en ell una desproporcionada capacitat d’estimar… el teu germanet Nil.

Deixo que actuï la màgia i només tinc un pensament, vull veure oberts els teus ullets, acaronar-te, sentir el batec accelerat del teu cor. Parlo a la mare per dir-li que tot va bé, just en el moment en què la irrupció d’un plor ens fa adonar que ja estàs aquí.

Et tinc al meu damunt, pell amb pell, en aquell espai estèril que estableix un comportament humà que dista del mundanal enrenou  de la resta del món. Et parlo i tu em mires fixament amb cara de qui és aquest senyor. Em passen tantes coses pel cap que no em surten les paraules. Respiro profund. El silenci és el protagonista i el temps ho sap, el respecta i ho gaudeix, i amb la seva marxa va tenyint el moment  d’una amalgama de colors de felicitat que sembla gairebé impossible.

I avui Martina fas 5 anys! Riallera, presumida, dolça i amb molt molt caràcter. Ens captives amb aquest somriure tan teu que no accepta un no com a resposta. Ens contagies cada dia la teva alegria, amb les teves cançons inventades, els teus balls i les teves interpretacions “teatreres”. Ens dones exemple amb el teu esperit de superació que sembla no tenir sostre…. sempre predisposada a escoltar, a aprendre, a sorprendre’ns , a anar més enllà … estem orgullosos de tu Martina, la nostra princesa, la meva parcerita.

La vida no ha fet més que començar per tu i estic convençut que podràs arribar allà on et proposis. Lluita pels teus somnis  i no et donis mai per vençuda. Allà on no arribis tu, saps que sempre ens tindràs al teu costat.

Segueix dibuixant, experimentant, cantant, ballant, rient, gaudint, a peu, corrent o en bicicleta … però sempre endavant, sense perdre mai aquesta màgia  que et caracteritza. Ets música, tens àngel. Poder compartir aquest  trajecte al vostre costat i aprendre cada dia una micona de tot allò que teniu per ensenyar-me és un autèntic privilegi. Cada instant, cada intent, tot forma part del camí de la vida, la vida que jo vull, poder gaudir de tots aquestes petites coses que em fan sentir viu. No em cal res més, tinc més del que mai hauria pogut arribar a imaginar malgrat vaig perdre massa aviat el que donava sentit a tot. Ara, vosaltres sou el relleu d’aquest tot  i em sento molt afortunat de tenir-vos al meu costat. Ella n’estaria orgullosa. T’estima el teu papi loco.

POESIA d’ESO3 III – La Línea del Destino

La Línea del Destino

Oscuridad, es todo lo que veo y siento,
está oscuridad me reconcome por dentro,
no para, y me tienta enseñando eso tan preciado.

Ya no la puedo tener, la radiante luz del sol,
aún la puedo sentir en mi áspera y fría piel,
pero me la está arrebatando, se desvanece.

Me reflejo, en el espejo del alma, y el me muestra,
me muestra lo que realmente soy, y seré,
pero no me creo, que ese ser sea yo.

Mi gemelo cristalino tiene los ojos negros, y profundos,
mientras que yo los tengo azules, y brillantes,
pero en el fondo, los dos somos el reflejo del otro.

Y es allí cuando le pregunto, y tú quién eres?
y perdidos en el infinito, me alza la mano,
y me dice, ven, ven conmigo, y se cumplirá tu destino.

Estoy asustado, y tengo miedo, pero ese es mi destino,
y tengo que unirme a él,
entonces le doy la mano, y nos unimos en uno,
y el me dice, todo acabará pronto, solo déjate llevar.