Cercar:

Carles Martínez va ser durant 8 anys professor Cicle Formatiu d’Esports AAFE del Ginebró, i actualment és entrenador de futbol base del FC Barcelona. En aquesta entrevista fem un repàs a la seva trajectòria i als valors que l’han acompanyat en el món del futbol i de l’educació.

 

Quan va començar el teu vincle amb el futbol?

De petit vaig començar a jugar a futbol al meu poble, a Llerona, als 14 anys em va fitxar el Granollers com a porter i als 15 ja vaig començar a fer d’entrenador. Em vaig llicenciar en CAFE a Vic, i durant uns anys vaig combinar la feina d’entrenador al RCD Espanyol amb la de professor al Ginebró. Va ser una etapa de la qual tinc molt bon record, ja que em permetia combinar dues feines amb les que gaudeixo molt. I fa 3 anys van proposar-me anar al Barça, on actualment entreno l’equip cadet A del club.

 

En què consisteix la teva feina com a entrenador?

La part més important de la meva feina és formar els 22 jugadors de l’equip en la vessant esportiva: objectius, comprensió del joc, aspectes individuals, aprenentatge d’equip, etc. Òbviament també preparem els partits, però sobretot ens centrem en formar els jugadors perquè amb 18 o 19 anys puguin arribar al màxim nivell.

A més, donem molta importància a la vessant acadèmica. Estem en contacte permanent amb els pares dels jugadors i estem assabentats del seu rendiment acadèmic i les notes. I si a causa d’això no poden anar a un torneig, per exemple, no hi van.

Per dur a terme aquesta tasca, l’equip tècnic treballem de dilluns a diumenge –amb un dia festiu entre setmana, això sí!–. Realitzem els entrenaments en coherència amb la metodologia del club, també preparem els partits i analitzar possibles fitxatges de futur.

 

La teva experiència com a professor t’ha ajudat a l’hora de fer d’entrenador?

Haver format part de l’equip docent del Ginebró fa que tingui molt clar la importància d’educar i transmetre valors quan faig d’entrenador. Tant el Ginebró com el Barça tenen els seus valors molt arrelats, i part important de la meva feina és saber transmetre’ls als jugadors.

Fer de formador i d’entrenador són feines molt similars, en totes dues cal saber transmetre les coses de manera que captis l’atenció i l’interès de l’alumne i el jugador, adaptant-te a les individualitats de cadascú. En totes dues feines sempre he estat disposat a ensenyar tot el que sé, i m’agradaria que el record que s’emportessin de mi fos el d’algú que els hi ha ensenyat coses.

Els entrenaments han d’aportar un aprenentatge als jugadors, no només com a esportistes sinó també com a persones. No hem de perdre mai de vista que estem formant a nens de 14 anys, independentment de la seva qualitat com a futbolistes.

És clar que no sempre és fàcil trobar el punt d’equilibri entre l’educació en el respecte i els valors amb el rendiment: no podem perdre mai de vista que els jugadors han d’aprendre a guanyar perquè l’objectiu és que arribin al primer equip.

 

I quan parlem de joves que no són esportistes d’elit, què creus que els hi pot aportar l’esport?

L’esport moltes vegades és clau per a nois i noies que no tenen clar què volen fer o estudiar. Estudiar un cicle formatiu d’esports en molts casos els ajuda a veure que són millors estudiants i tenen més habilitats del que es pensaven, i això els permet agafar un punt de confiança en ells mateixos que els ajuda madurar i encarar millor el seu futur.

De fet, després de passar pels cicles formatius del Ginebró, alguns dels alumnes agafen un altre itinerari que no té per què tenir relació amb l’esport. Però l’esport els ha ajudat a madurar i a tenir idees més clares del què volen fer d’ara endavant.

 

Quin consell donaries als alumnes de CAFEMN i AAFE de l’escola?

És important que siguin conscients que un títol no els hi solucionarà la vida. Per tant, no es tracta només de limitar-se a adquirir coneixements i habilitats per aprovar les assignatures. Han d’aprofitar al màxim el procés: sumar quan estan amb els companys, deixar una bona impressió als mestres, realitzar pràctiques amb una actitud professional i positiva, etc.

Tot això és el que els hi obrirà portes a l’hora de trobar feina, no un títol. Han d’aprendre a involucrar-se en el que estan fent amb passió. Per què? Doncs perquè la passió és el motor que ens ajuda a tenir constància, millorar, rectificar, adaptar-nos, empatitzar… I per això, les coses que es fan amb passió, es fan bé.